pompeia

  

La Erupció del Vesubi

¿Quant? 

Pompeia Va ser destruïda  i enterrada  per l'erupció del Vesuvi el 24 d’agost de l’any 79 D.C.    Una columna de fum va començar a descendre del volca vesubi.

Com va ser?

En el matí del 24 d'agost del 79, una columna de fum va començar a puja del volcà Vesubi. La població va pensar que es tractava d'una  fuita més de fum, ja que ja havia passat en anys anteriors. Però aquesta vegada l'erupció es va manifestar de dues maneres: a Herculà, una mena de fang, barreja de cendres, lava i pluja, va inundar les calçades i carrerons de la ciutat, va cobrir les teulades i va penetrar per finestres i escletxes. La gent va sortir horroritzada de casa i molt pocs van poder fugir. A Pompeia es va iniciar com una finíssima pluja de cendres que ningú sentia. Després van caure els lapilli, petites pedres volcàniques que s'assemblen a les normals i finalment, pedres tosca de diversos quilograms de pes. La ciutat va quedar embolicada en vapors de sofre que van penetrar per les escletxes i esquerdes de les cases i viles i es van filtrar en les togues que la població es posava en nas i boca per protegir-se. Els pompeians van començar a passar angoixants minuts, replegats en els racons que podien trobar. Quan l'últim moment van tractar de fugir, molts van morir lapidats per les pedres tosca. Terroritzada, la població retrocedia i es tancava a casa. Però era massa tard. En alguns casos, els sostres s'esfondraven,deixant sepultats als inquilins.

   

Historia de les excabacions

Es va perdre gairebé tota memòria de la ciutat, fins al punt que, quan el 1594 l'arquitecte Domenico Fontana, mentre construïa un canal des del Sarno cap al poble de Torre Annunziata, va descobrir algunes inscripcions epigràfiques i fins i tot edificis amb les parets pintades al fresc, no hi va pas reconèixer les restes de l'antiga Pompeia.

Les primeres excavacions a l'àrea de Pompeia es dugueren a terme el 1748 per voluntat del rei Carles IV de les Dues Sicílies, si bé foren bastant irregulars i no van seguir cap mètode científic. Tot sovint els edificis que sortien a la llum eren despullats de tota mena d'objectes i obres d'art i tornats a enterrar. A la primera meitat del segle XIX es va donar un fort impuls a les tasques de desenrunament i es van explorar molts edificis privats i gairebé tot el fòrum. A partir del 1860, amb l'adveniment del Regne d'Itàlia, les excavacions es van posar sota la direcció de Giuseppe Fiorelli, que les va dur a terme de manera sistemàtica i rigorosament científica. Va ser ell qui va tenir la idea d'obtenir motlles de les víctimes de l'erupció injectant guix líquid en els buits que havien deixat els cossos calcinats en la cendra solidificada: aquests motlles, conservats tradicionalment a l'Antiquàrium de Pompeia i escampats també en diversos punts de la ciutat, són un dels testimonis més tràgics de la catàstrofe.

Qui va descobrir  per fer molls de les persones a pompeià? Com és va fer?

Al 1860, l'arqueòleg italià Giuseppe Fiorelli va suggerir emplenar aquests buits amb guix, obtenint així motlles que mostraven amb gran precisió l'últim moment de la vida dels ciutadans que no van poder escapar a l'erupció. En alguns d'ells l'expressió de terror és clarament visible. Altres s'afanyen a tapar la seva boca o la dels seus éssers estimats amb mocadors o vestits tractant de no inhalar els gasos tòxics, i algun s'aferra amb força a les seves joies i estalvis. Tampoc falta qui va preferir estalviar-se el turment llevant-se la vida, conservant el seu cos al costat de petites ampolletes que contenien verí. Els gossos guardians segueixen encadenats a les parets de les cases dels seus amos, igual que els gladiadors de l'amfiteatre (en aquest últim cas, acompanyats d'una misteriosa dona carregada amb totes les seves joies de gala).




Mapa de Pompeia

COMPROBACIÓN DE LECTURA SOBRE EL EJÉRCITO ROMANO

El primer gran reformador del ejército fue Mario los soldados se reclutaron entre los más pobres de la población, con un largo tiempo de servicio, y gradualmente fueron convirtiéndose en mercenarios, sin otro oficio que el de las armas.

La unidad táctica de infantería es la legión. Deriva directamente de la reunión, introducida en el Lacio a través de las ciudades de la Magna Grecia. La falange era una fuerza de choque, mientras que la caballería tenía encargada la maniobra.

La legión se subdivide en cohortes, manípulos y centurias.

Una legión constaba de 60 centurias y su contingente teórico era de 6.000 hombres.

Armamento. El armamento defensivo del legionario romano constaba de: casco, coraza, probablemente grebas y un escudo de más de un metro de alto. Las armas ofensivas consistían en  una jabalina (pilum) y una espada corta (gladius) de origen íberico.

El pilum era una lanza de madera con punta de hierro que se lanzaba a distancia   para desorganizar una vez establecido el contacto, se empleaba la espada.

Además de sus armas, el soldado debía llevar en su mochila individual (sarcina) sus víveres, utensilios para cocinar, los e instrumentos de zapa y fortificación.

Los oficiales inferiores eran los centuriones o comandantes de las centurias. Los  primorum ordinum centuriones o primi ordines era el nombre que se daba a los centuriones de la cohorte; Eran oficiales superiores los primipilus militares (tribuni militum}, y los legados (legati); En tiempo de César ejercían de lugarteniente del general los legados que pertenecían a la nobleza senatorial y caballeros, y venían a formar el estado mayor del general.

Tropas especiales. Adjuntos al estado mayor estaban también los praefecti fabrum o jefes de ingenieros ;

Las tropas legionarias estaban formadas por la infanteria pesada. La caballeria y la infantería ligera estaban encuadradas en unidades independientes de las legiones, designadas como tropas auxiliares (auxilia); las componían soldados no ciudadanos, provinciales y extranjeros. Los auxiliares

de infantería consistían sobre todo en honderos y arqueros; la caballería, cuyas formaciones se

llamaban alae o cohortes alariae, por desempeñar generalmente misiones de flanqueo (por las ‘alas’), estaba mandada por los praefecti equitum.

Para ponerse a resguardo de posibles sorpresas, el ejército romano se hacía fuerte todas las noches en un campamento fortificado que recibía el nombre de castra. Durante la marcha, el general enviaba por delante un destacamento encargado de elegir un emplazamiento adequado, fácil de defender y, a ser posible, con posibilidad de abastecerse de agua, leña y forraje.

El campamento tenía forma de cuadrilátero rodeado de un foso y una estacada. Llegadas las legiones, se emprendía inmediatamente el atrincheramiento. Una trinchera excavada (fossa) solía tener cuatro metros de anchura por tres de profundidad. Con la tierra excavada se levantaba un terraplén (agger), coronado por una estacada (uallum). Las dimensiones del campamento dependían, naturalmente, del número de legiones que en él debieran alojarse, pero su plano siempre era el mismo. En el centro de cada lado del cuadrilátero se abría una puerta. La porta praetoria estaba orientada hacia el enemigo, a la que correspondía, al lado opuesto, la porta decumana. A ambos lados se abrían la porta principales dextra y la porta principales sinistra. El interior estaba dividido según una cuadrícula de calles (uiae) que discurrían entre las tiendas(tentoria). Las calles dos principales, que se cortaban en ángulo recto en el centro del campamento, eran la uia principalis, que iba de una puerta lateral a la otra, y la uiapaetoria, que desembocaba en la puerta del mismo nombre. En la intersección de ambas calles principales se abría el forum, o explanada para las asambleas, con el  praetorium, pabellón del general, y el quaestorium, alojamiento del cuestor y de los servicios administrativos y de intendencia. Alrededor del praetorium se alineaban las tiendas del estado mayor y  de las tropas elegidas. Entre el uallum. y las tiendas se dejaba un espacio (interuallum) para facilitar las entradas y salidas.

Cuando una tropa debía permanecer alojada durante mucho tiempo en un determinado lugar, se construía un campamento permanente (castra statiua). Si era para pasar el invierno, recibía el nombre de hiberna. En la época imperial muchos campamentos permanentes se convirtieron en núcleos de población urbana que desempeñaron un gran papel en la romanización de las provincias.